Omar Khayyam, el poeta del vi

No crec que hi hagi gaires productes alimentaris —ni alimentaris ni tampoc d’altra mena, les coses com siguin—, productes nascuts de l’experiència humana, que es puguin comparar amb el vi pel que fa a la seva aura literària o a la seva atracció mil·lenària. ¿El pa? Com el vi, el pa és un component fonamental de la nostra alimentació i de la litúrgia cristiana, posem per cas. Sense el pa ens costaria de viure, sobretot als que som panarres impenitents. Però el pa, a diferència del vi, només ens nodreix el cos. No és poca cosa, certament. Ara bé, si el posem costat per costat del vi, aquest últim no sols ens alimenta la carn, sinó també l’ànima. Sé que el de l’ànima és un concepte esmunyedís, però ja ens entenem. El vi, que té tanta solera com el pa, compta, en canvi, a parer meu, amb molt més recorregut, com se sol dir ara. Almenys, més recorregut literari.

Recordo com, a mitjan anys vuitanta, vaig descobrir la poesia d’Omar Khayyam, les seves cèlebres Quartetes. I recordo l’impacte que em van fer aquells versos, que comptaven nou-cents anys de vida, d’història, i que a mi em feien l’efecte que eren acabats d’escriure, de tan immediats, de tan commovedors, de tan actuals com se’m presentaven.

De poetes que han cantat el vi, n’hi ha molts. Diguem-ho d’una altra manera: ¿quin poeta que hagi escrit quatre versos, més bons o més dolents, no ha tingut la pensada —o la necessitat— d’escriure alguna vegada sobre aquesta embriagadora beguda dels déus que elaboren els homes? Si ara escrivíssim en un bocí de paper el nom de cada un dels poetes que ha dit alguna cosa sobre el vi, un bocí de paper per a cada nom, en la llengua que sigui, de la cultura i de la tradició que sigui, amb tot aquest paper ompliríem molts bocois i, probablement, encara en necessitaríem més (de bocois, no pas de paper). Però, entre tots els lírics que han cantat el vi, un dels més grans, per l’atenció que hi va dedicar i per l’excel·lència amb la qual s’hi va referir, és aquest poeta persa clàssic, que va construir, amb les seves quartetes, un colossal edifici que no deixa de plantar cara a la contingència de la vida humana i a la seva condició moridora. “Aquesta copa de vidre, riallera de vi, / és una llàgrima que amaga la sang del cor”.

No sabem si Omar Khayyam era tan aficionat a beure com donen a entendre els seus versos. Tant és, això. Ell va deixar escrit que “beure vi i viure feliç és la meva norma”. ¿Qui no la subscriuria, aquesta norma? L’important, per a nosaltres, lectors, és que el poeta va saber copsar l’ànima del vi, i, ben païda, va saber-la trascolar en uns versos que, de vegades, són impúdics de tan directes: “Tant de vi beuré que aquesta seva olor / sortirà de la meva tomba quan sigui sota terra. / I quan passi un barraler vora el meu sepulcre, / sentirà l’olor del vi i s’embriagarà del tot”; de vegades, amb una formulació sarcàstica de tan hiperbòlica, formen l’espinada d’un discurs ideològic ferm, orgullós: “Una copa de vi val més que mil cors i religions; / un glop de vi val més que tot el regne de la Xina”; i moltes altres vegades, simplement, celebren la immediatesa de l’instant: “Abans no se t’abraoni la mort per sorpresa, / demana que et portin vi rosat del més bo”.

El tema del vi —que no és sinó el tema de la joia i de l’aprofitament del nostre temps en aquest món— constitueix, sens dubte, un dels assumptes més recurrents en l’obra clàssica, immortal, memorable d’aquest gegantí poeta persa, que, tants segles més tard, continua influint en poetes de totes les generacions i segueix encoratjant-nos a prendre vi.