La sorprenent vida dels falciots
Ja s’estan començant a veure els primers falciots de l’any. Acabats d’arribar de l’Àfrica tropical, on tenen els territoris d’hivernada, després de travessar el desert del Sàhara d’una sola volada, aquests ocells aerodinàmics amb forma de ballesta seran multitud als nostres carrers en tot just unes setmanes, solcaran el cel de ciutats i pobles amb el seu característic reclam i ens anunciaran amb la seva presència que la primavera està, per fi, a punt d’arribar.
Fotografia del falciot comú volant en un cel blau. Imatge extreta de SEO/Birdlife
El falciot comú, que acaba de ser escollit Au de l’Any per l’organització conservacionista SEO/Birdlife, és una au urbana, i resulta rara i escassa més enllà de les nostres localitats. La raó cal buscar-la en el costum que té de fer el niu a les escletxes dels edificis. A part d’això, aquests elegants i bonics ocells, que tenen un vol molt vigorós i veloç, es passen la vida en l’aire: sobrevolant les avingudes darrere els insectes alats dels quals s’alimenten o en acrobàtiques persecucions, mentre emeten els seu estrident xerroteig.
Espècie molt pròpia també de les vinyes que envolten les petites poblacions rurals, als falciots els encanta desplegar les seves acrobàcies sobre els ceps: hi capturen els insectes voladors que solen formar-hi núvols al damunt al capvespre o a primera hora del matí. Observar aleshores la seva destresa i el seu domini del vol és una autèntica meravella.
Imatge d’un capvespre a la vinya Mas La Plana, propietat de Família Torres.
El falciot és un dels ocells més aeris del planeta. Les ales llargues i estretes, perfectament plomades, li permeten dominar a la perfecció l’art de volar. Viuen el 95% del temps suspesos al cel, sense aterrar absolutament per a res. Mengen, beuen, dormen, s’enamoren i fins i tot es reprodueixen en l’aire.
Aquesta espècie tan sols plega les ales i deixa de batre-les uns dies l’any, a final d’abril o començament de maig. I ho fa per pondre els ous en un auster niu, ubicat en l’esquerda d’un edifici, i mantenir-s’hi posat amb l’únic propòsit d’incubar-los i alimentar després els polls. La resta del temps el passen volant sense parar: d’aquí ve que per als amants de les aus el falciot sigui “l’ocell del vent”.
SEMBLANTS A LES ORENETES, PERÒ DIFERENTS
Tot i que a les guies d’aus hi apareixen agrupats amb les orenetes i s’hi solen associar, els falciots mostren algunes característiques que els diferencien d’aquests altres ocells en gènere i en classificació.
L’oreneta comuna (imatge d’ Ana Mínguez - @anacagur)
De fet, el nom científic dels falciots (Apus apus) fa referència a una peculiaritat biològica que els fa molt singulars. I és que són efectivament àpodes, és a dir, no tenen potes pròpiament dites. Per això no veurem mai un falciot damunt d’un cable o d’una branca d’un arbre. De fet, no veurem mai un falciot posat tranquil·lament.
Si algun cop en trobem un a terra, no serà perquè estigui ferit o malalt. La majoria de vegades hi apareixen perquè s’han esmunyit per equivocació en un celobert del qual no poden sortir (necessiten molt d’espai per remuntar) o perquè han xocat contra un finestral obert (el seu pitjor enemic).
Per tot plegat, si recollim un falciot al qual veiem voletejar a terra sense poder-se envolar, no l’haurem de tancar mai en una gàbia amb pa i llet. Només caldrà que sortim a la terrassa o al balcó i que el tornem a llançar a l’aire com un avió de paper, apuntant cap al cel, ben amunt, de manera que pugui reprendre el vol i tornar al seu lloc al món, que és l’aire.
Per acabar, convé recordar que el falciot comú és una espècie protegida a escala estatal, igual que els seus nius, polls i ous. Inclosa al Llistat d’Espècies Silvestres en Règim de Protecció Especial, també està protegida a escala internacional per la Directiva d’Aus i el Conveni de Berna. Qualsevol molèstia causada a aquestes aus pot ser constitutiva de delicte.