El gran duc, el senyor de les nits d'hivern
Hi ha molta gent que és incapaç d'endinsar-se a la natura quan es fa de nit. La por a allò desconegut, un temor al qual hi contribueixen els sons de les criatures del bosc, els genera una indomable sensació d'inseguretat.
Tanmateix, cregueu-me si us dic que passejar pel camps al capvespre és una de les millors maneres de gaudir de la natura i descobrir un dels grups d'espècies més fascinants de la fauna ibèrica: les rapaces nocturnes.
Els mussols han exercit des de l'antiguitat una fascinació especial en l'ésser humà. Potser per la seva condició d'aus crepusculars, d'éssers vius que, davant de la nostra absoluta incapacitat, han aconseguit transformar els seus sentits per sortir-se'n perfectament en l'obscuritat total.
Exemplar de gran duc al bosc. Fotografia de:Ana Mínguez
Però, tot i que és comprensible que el so de les rapaces nocturnes pugui arribar a intimidar a aquells que se'ls fa fosc al camp, aquest estremiment, que neix d'un sentiment de temor atàvic i irreprimible, es tradueix en curiositat en el cas d'aquells que estimem la natura. Sobretot, quan escoltem a la més grossa de les nostres rapaces nocturnes: el gran duc.
L'inconfusible reclam del gran duc, un bu-huuu profund i planyívol que repeteix de manera cadenciosa i que s'escolta a molt llarga distància, és el títol de propietat amb el qual aquesta rapaç tan majestuosa marca el seu territori a les nits d'hivern. Tot i que, contràriament al que es pensa, el gran duc pot romandre actiu també durant el dia, i és relativament habitual començar a sentir-lo entre febrer i març al capvespre, molt abans que es faci fosc.
Exemplar de gran duc sobre un tronc d'arbre. Fotografia de:Ana Mínguez
Difícil de distingir fins i tot a plena llum del dia i, tot i la seva grossària, el nostre protagonista té un plomatge molt críptic que li permet mimetitzar-se perfectament amb l'entorn. En el dors hi té tons lleonats, la seva coloració marronosa-ataronjada està marcadament llistada de negre al pit, mentre que del seu cap voluminós i arrodonit, on hi destaquen els seus ulls grans ataronjats, sobresurten uns plomalls llargs, com antenes de plomes, que l'ajuden a detectar qualsevol moviment que s'escapi a la seva visió aguda.
Quan vola mostra unes ales exageradament amples i arrodonides, que desplega com dues mantes silencioses per fer llargs planatges per les seves àrees d'espai vital silenciosament, sense que les seves preses l'arribin a sentir fins que ja és massa tard.
Exemplar de gran duc al camp. Fotografia de:Ana Mínguez
El seu aliment principal és el conill, tot i que també es nodreix d'altres mamífers salvatges, fins i tot de mida mitjana, i tota classe d'aus. Després de digerir les seves preses, expulsen una pastada de restes per la boca que els ornitòlegs denominen egagròpiles i l'acumulació de les quals permet localitzar la seva presència.
Una presència que és ben valorada per la gent del camp, atès que les rapaces nocturnes són un dels millors aliats de la natura. Són elles les que tenen a ratlla les poblacions de rosegadors i conills, i eviten que es constitueixin en plaga, com en el cas dels talps que envaeixen els camps de conreu de la Meseta castellana i que tenen en aquests predadors nocturns el seu pitjor enemic. Per tot això els mussols, els gamarussos, els xots i les òlibes estan estrictament protegits per la llei i han de ser respectats.