Plantes invasores: una amenaça per als rius
Por Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)
La presència de plantes invasores als nostres camps, tant als terrenys de conreu com a les àrees forestals, constitueix una de les amenaces més grans per a la biodiversitat que acullen. Per això, des de les institucions científiques i els grups conservacionistes no paren d'alertar sobre l'expansió d'aquest fenomen a escala planetària. I un dels àmbits on estan produint un impacte ambiental més greu és el dels ecosistemes fluvials.
Una de les plantes exòtiques invasores que causa més danys als nostres rius és la popular canya comuna. Classificada amb el nom científic d'Arundo donax, aquesta espècie rizomàtica d'origen asiàtic ha aconseguit colonitzar els espais fluvials de mig món gràcies a la seva capacitat sorprenent per adaptar-se a tota mena d'entorns. Des de l'entorn de les basses i els canals de reg, fins a les lleres urbanes més desnaturalitzades i amb més nivells de contaminació: els canyars creixen per tot arreu.
De fet, aquesta popular espècie invasora sembla que ha trobat una de les àrees de distribució més bones a la conca del Mediterrani, on no només és capaç de superar els llargs períodes de sequera i les onades de calor més intenses, sinó que els incendis estivals contribueixen a la seva expansió. Això és perquè, mentre el foc arrasa amb la vegetació riberenca autòctona, la canya comuna no només aconsegueix sobreviure a les flames, sinó que en el cas de cremar és capaç de rebrotar amb més vigor encara.
Aquesta alta capacitat de resistència és deguda a les característiques peculiars del seu rizoma: un autèntic prodigi de la natura que pot romandre endormiscat durant setmanes, fins i tot mesos sencers, a més de mig metre de profunditat. Després del pas de les flames, i un cop torna a brotar, la tija creix uns deu centímetres diaris, i s'alça de nou fins als sis metres d'alçada en tot just un parell de mesos.
Canya comuna
A causa d'aquesta insòlita capacitat d'adaptació i supervivència, tot i que l'arribada de la canya a la península Ibèrica no va ser deguda a l'atzar, sinó que va ser introduïda segles enrere per ser conreada com a material de construcció, actualment la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) la considera com una de les cent espècies invasores més nocives.
També inclosa al Catàleg Nacional d'Espècies Exòtiques, a Espanya s'han posat en marxa diversos plans d'erradicació, no només per l'amenaça que representa per a la biodiversitat, sinó perquè la seva presència redueix la capacitat de desguàs dels rius i canals, cosa que provoca danys greus a l'agricultura i multiplica els efectes destructius de les riuades quan s'acumula.
Al costat de la canya comuna, una altra de les espècies exòtiques invasores que provoca més danys als ecosistemes fluvials és l'eicòrnia o jacint d'aigua (Eichhornia crassipes), que pot arribar a colonitzar no només els marges, sinó la llera sencera, on sepulta literalment el riu sota les seves fulles. Un dels casos més greus es dona a la conca del Guadiana.
Canya comuna
Amb vuit-cents quilòmetres de longitud, aquest riu és el quart més llarg i cabalós de la península Ibèrica. En el recorregut travessa Extremadura, creua completament la província de Badajoz, i és al llarg d'aquest tram on pateix la irrupció i l'assalt de l'eicòrnia. Les imatges de la seva llera coberta per complet per aquest bioinvasor al llarg de quilòmetres i quilòmetres han fet la volta al món.
L'eicòrnia és una planta aquàtica de grans dimensions (les seves fulles poden arribar a assolir un pam) originària de Sud-amèrica. Allà té els seus predadors i els seus competidors naturals que contribueixen a mantenir a ratlla la seva presència. El 2004 van aparèixer els primers exemplars flotant al riu Guadiana. Avui s'ha estès al llarg de més de 150 quilòmetres de la llera.
La presència d'aquesta planta invasora amenaça d'arruïnar els conreus d'arròs, tomàquet, pebrot, espàrrecs i la resta de la rica i variada producció hortofructícola que genera l'horta fèrtil del Guadiana. Però a més d'aquest greu impacte a l'economia rural de la zona, els efectes a l'ecosistema fluvial són letals.
La capa espessa d'eicòrnies que suren al riu el fa desaparèixer del tot, impedeix que la llum entri en contacte amb les seves aigües i altera greument la vida aquàtica. És dramàtic acostar-se a la riba i comprovar com l'antiga llera ha esdevingut ara un passadís vegetal allargat, un camí verd del qual han desaparegut les espècies autòctones vegetals i animals: des dels joncs fins a les espadanyes; des dels blauets fins a les llúdrigues.
El cost econòmic de la lluita per erradicar aquesta espècie exòtica és altíssim. En els darrers deu anys s'han invertit més de trenta milions d'euros en tota mena d'iniciatives: des de barreres flotants de contenció fins a tasques d'extracció amb maquinària pesant. L'any passat es van retirar diverses tones d'aquesta planta aquàtica, però la seva expansió no para d'augmentar i afectar unes altres conques fluvials espanyoles.
També s'està estenent el nenúfar mexicà (Nymphaea mexicana), menys ràpid a l'hora de propagar-se, però més difícil d'erradicar allà on apareix. La causa és que mentre l'eicòrnia és una planta flotant sense arrel, l'espècie nord-americana arrela amb força al llit fluvial, forma bulbs que queden ancorats al fons i des dels quals comença a reproduir-se de nou quan és arrencat, per la qual cosa la seva eliminació és més complexa.
Les dues espècies, tant l'eicòrnia com el nenúfar mexicà, figuren al costat de la canya comuna al llistat de les cent espècies invasores més perjudicials per a la UICN. Per això, i des del 2011, està prohibit el seu conreu i comercialització, tant a Espanya com a la resta de la UE. En el cas de trobar-nos amb alguna d'aquestes plantes en apropar-nos a la vora d'un riu, un embassament o un canal de reg, hem d'avisar els agents rurals i en cap cas recollir-ne una mostra i traslladar-la a qualsevol altre curs d'aigua.