Picot garser gros: el fuster del bosc
Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)
Els picots figuren entre les aus més especialitzades de la fauna ibèrica. Aquest grup d'espècies, totes elles exclusivament forestals, deu el seu nom a l'afició comuna que senten de foradar la fusta dels arbres. Una tasca a la qual es lliuren de manera constant i que ens permet descobrir la seva presència, doncs, en fer-ho, emeten un reclam característic i inconfusible anomenat "tamborineig".
Els picots es passen bona part del dia perforant troncs amb el bec per buscar aliment, marcar territori o instal·lar-hi el niu. També el fan servir per fer osques on clavar els fruits secs i espicassar-los molt fort fins que aconsegueixen obrir-los. Tot això a dues velocitats: a ritme pausat però constant (tac-tac-tac) o de manera seguida (trrrr-trrrr-trrrr).
Un so molt potent que emeten gràcies a una espècie de molla que tenen al coll i que tensen tirant el cap enrere per deixar-lo anar de cop contra el tronc de l'arbre. I per evitar que en fer-ho el cervell es copegi amb les parets del crani, la natura l'ha envoltat d'un embolcall que el protegeix de les batzegades violentes.
D'aquesta manera, embrancats a la copa o enroscats al tronc, el repassen de dalt a baix, els picots fan volts curts d'arbre en arbre. Poques vegades els solen abandonar per posar-se al terra del bosc, per la qual cosa aquest so inconfusible que produeixen en repicar el tronc i que ressona arreu de l'arbreda constitueix la pista més bona per localitzar-los.
Un dels grups més abundants d'aquestes aus és el format per la família dels picots: gènere que agrupa diverses espècies de mida diferent i plomatge similar. I el més comú de tots els picots és l'elegant picot garser gros (Dendrocopos major).
De mida gran, com indica el seu nom científic, el picot garser gros és molt fàcil de diferenciar d'altres picots amb els quals comparteix hàbitat, com el picot verd o el picot negre, pels tons del seu plomatge. Les parts dorsals, la cua i el pili (que és com els ornitòlegs anomenen el casquet superior del cap) són d'un color negre brillant. Un to que contrasta amb el de les espatlles, les galtes i les parts inferiors del seu plomatge, que són de color blanc.
Les plomes de la part superior del bec, la gargamella i el pit són de color crema, i més blanques cap a la cua. Les plomes cobertores toves que mostren sota la cua són de color roig sang, molt viu: un to que destaca com un semàfor i que també mostra al clatell en el cas dels mascles. El bec, llarg i robust, i la cua, molt rígida i afilada a la punta, són una característica que comparteix amb la resta de picots. Fa 25 cm de longitud i 40 cm d'envergadura, és a dir, de punta a punta de l'ala.
Exemplar de picot en un arbre.
El picot garser gros viu en tota mena d'arbredes: des de les pinedes fins a boscos de coníferes, fins i tot és freqüent als parcs i jardins amb arbres. Sol triar arbres alts, i és molt comú a les pollancredes i les alberedes. A la península Ibèrica es distribueix preferentment per la meitat nord, des de les pinedes del litoral fins als avetars de l'alta muntanya. Al sud de la península Ibèrica la seva presència es redueix als terrenys més forestals. Present a Gran Canària i Tenerife, falta a les Balears.
La seva alimentació és bàsicament insectívora, i es basa sobretot en larves d'insectes xilòfags que rebusca tot excavant amb el bec a l'interior de la fusta o sota les escorces. A l'hivern adapta la seva dieta a les circumstàncies i passa a nodrir-se de tota mena de fruits secs: des de pinyons i glans fins a nous i avellanes, que les obre tot col·locant-les en una esquerda de l'arbre per trepanar-les amb el bec fins que en trenca la closca. També sol acudir a les menjadores dels jardins, sobretot si contenen cacauets: els encanten!
A l'època de cria, i davant la necessitat d'aportar proteïnes als seus pollets, no dubta a espoliar els nius d'altres aus per endur-se'n els ous o fins i tot capturar-ne els pollets. El zel dels picots s'inicia a l'abril, quan el seu tamborineig ressona de manera especialment accelerada i intensa. Durant aquests dies el mascle excava forats profunds al tronc dels arbres per instal·lar-hi el seu niu al fons: una tasca que du a terme amb l'habilitat d'un ebenista armat amb un punxó.
La posta sol tenir lloc al juny, moment en què la femella situa a la cambra del fons del túnel, condicionada convenientment, fins a mitja dotzena d'ous, que la parella els incubarà durant un parell de setmanes.