L'esquirol vermell: el gran acròbata del bosc ibèric

Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)

Inquiet, viu i molt curiós davant la nostra presència, l'esquirol vermell (Sciurus vularis) és un rosegador arborícola d'estampa inconfusible.  La seva cua llarga, densament poblada, els plomalls de les orelles i la grandària dels quarters posteriors, en permeten una identificació ràpida. A més a més, es tracta d'un dels mamífers silvestres més abundants i ubics, per la qual cosa és bastant probable trobar-lo si passegem per una arbreda, sigui per un bosc de muntanya o un parc urbà.

Exemplar d'esquirol vermell en un arbre. Fotografia de: Ana Mínguez

Per localitzar-lo només cal aturar-se un instant i fixar l'atenció a la copa dels arbres per intentar sorprendre'l mentre salta entre les branques.  L'esquirol vermell és de fet el gran acròbata del bosc ibèric. La seva musculatura desenvolupada li permet fer salts al buit de més d'un metre de distància, on descriu tota mena de piruetes aèries, mentre que els dits de les mans, molt desenvolupats i acabats en ungles llargues, li asseguren una agafada perfecta en qualsevol situació. Les persecucions entre mascles durant l'època de zel són particularment espectaculars en aquest sentit.

Els esquirols s'alimenten bàsicament de pinyes madures i verdes, grans, llavors, avellanes i altres fruits del bosc. Tenen el costum d'ocultar menjar en forats excavats a terra o en forats dels troncs que, a manera de rebost, localitzen per l'olfacte en moment d'escassetat.  A l'estiu passen una bona part del dia sestejant en els seus amagatalls i contràriament a allò que hom creu, no hibernen.  Tenen dues cadellades l'any (al març i a l'agost). La femella pot parir fins a quatre cries a cada part. Fa entre 20 i 25 cm de llarg, pesa al voltant de 250 g i la seva cua llarga arriba a mesurar el mateix que el seu cos.

Exclusivament forestal i bàsicament arborícola, l'esquirol vermell és el mamífer que s'adapta més bé a la vida al bosc, tant de coníferes com de frondoses. Es distribueix per tota la península Ibèrica i disposa de diferents subespècies associades a cada àrea de distribució, que es distingeixen bàsicament pel color del pelatge.

Esquirol vermell mentre menja.  Fotografia de: Ana Mínguez

S'alimenta bàsicament de pinyes madures i verdes, grans, llavors, avellanes, nous (que aconsegueix perforar amb les mandíbules potents i els dents afilats) i altres fruits del bosc. Com deia, disposa d'una habilitat extraordinària per amagar l'aliment en forats excavats a terra, que funcionen com rebosts. Unes reserves que tornarà a localitzar per l'olfacte quan arribi l'hivern, i la neu i el gel facin difícil la subsistència a la muntanya. Les acumulacions de clofolles d'avellanes buides, nous partides i, sobretot, pinyes rosegades, són les restes més habituals que els esquirols deixen al terra del bosc, i la millor pista per localitzar-los.

La seva grandíssima habilitat el converteix en una de les preses més difícils de capturar per als seus enemics principals, com la marta o la fagina, el gat mesquer, el duc i altres rapaces nocturnes. Tanmateix, ha desenvolupat un sistema sofisticat per escapolir-se dels seus enemics i defugir l'atac. Un atac que en la majoria dels casos s'adreça cap a la seva cua voluminosa, que l'esquirol no dubta a exhibir com a esquer per deixar-la anar, com fan les sargantanes, de manera que la marta o el gamarús es queden agafats a la cua de l'esquirol mentre veuen com fuig sense cua, per regenerar-la al cap de pocs dies. 

Els esquirols desenvolupen gran part de la seva vida als arbres. Comencen la seva activitat quan tot just surt el sol i són exclusivament diürns. A l'estiu passen bona part del dia sestejant als seus amagatalls, i sovint dins de nius vells i abandonats de picots, per evitar la calor intensa. 

Exemplar d'esquirol vermell al terre. Fotografia de: Ana Mínguez

L'abundància o l'escassetat d'aliments al bosc determina l'inici del període de reproducció del nostre protagonista, que sol abastar des de finals de gener fins a mitjans abril. Els nius estan formats per masses entrellaçades de fullaraca que solen situar a les forquetes dels arbres. La gestació dura aproximadament un mes i mig i, després de néixer, les cries ocupen el niu des del maig fins al juliol, i hi romanen amb els pares fins a assolir la maduresa sexual.

Un dels enemics principals dels esquirols vermells és el gat salvatge, que sol protagonitzar batudes pels parcs urbans i les arbredes dels pobles. Però en els darrers anys, l'amenaça més gran per a aquesta espècie autòctona és la presència d'una espècie invasora que competeix amb ella i que l'està expulsant dels seus territoris: l'esquirol gris (Sciurus carolinensis).

Aquesta espècie exòtica va arribar a Europa procedent dels Estats Units, probablement com a polissona d'algun vaixell o simplement després d'escapar de la seva captivitat en un terrari, i ha aconseguit adaptar-se perfectament als nostres ecosistemes forestals, tot alterant el seu equilibri.  Al contrari de l'espècie autòctona, l'esquirol gris és més gran, té una alimentació més variada i arriba a fer dues camades l'any. A més a més, pot transmetre una malaltia letal per a l'esquirol vermell. Per això a molts llocs d'Europa, com ara el Regne Unit, l'espècie europea està en retrocés.

El problema és tan seriós que la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) ha inclòs a l'esquirol gris al llistat de les cent espècies invasores més perjudicials per a la biodiversitat del planeta. En alguns països, com ara el Regne Unit, Irlanda, Itàlia, França, Suïssa o Alemanya s'estan duent a terme campanyes de control d'aquest bioinvasor per evitar el seu avenç. A Espanya el problema és igualment greu i l'esquirol vermell comença a donar símptomes de regressió davant la presència cada vegada més gran del gris.