L'espectacular llangardaix ocel·lat

Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)

Entre tots els animals que abandonen els seus amagatalls al final de l'hivern per recobrar l'activitat als camps de primavera, n'hi ha un que, per la seva espectacularitat i bellesa, crida especialment l'atenció dels amants de la natura.  I en aquest cas no es tracta d'un mamífer salvatge o una au silvestre, sinó d'un rèptil, potser el més espectacular de la fauna ibèrica: el llangardaix ocel·lat, al qual els herpetòlegs classifiquen amb el nom científic de Lacerta lepida o Timon lepidus. 

Exemplar de llangardaix ocel·lat. 

Els rèptils van aparèixer a la Terra durant el carbonífer, és a dir, fa 360 milions d'anys, per la qual cosa figuren entre els éssers vius més veterans del planeta. Però és que, a més de dur aquí molt més temps que nosaltres, i, per tant, merèixer el nostre respecte obligat, en el cas del nostre protagonista el seu afany més gran és descansar tranquil·lament al seu amagatall per sortir durant les hores centrals del dia, sigui per assolellar-se sobre les roques o buscar aliment pel seu espai vital. 

Un territori que defensarà, això sí, apassionadament davant la intrusió de qualsevol altre congènere, especialment durant l'època de zel, en què arriben a clavar mossegades greus amb les mandíbules potents que els poden deixar cicatrius profundes. Pel que fa a la resta, l'ocel·lat, com la resta dels llangardaixos, mai no entra en conflicte amb nosaltres, no fa cap mal als conreus ni representa cap classe d'amenaça per al bestiar domèstic. 

S'alimenta bàsicament de caragols, aranyes i insectes. De tant en tant algun ou d'ocell i, si escau, alguna musaranya, un ratolí, un talp o fins i tot una sargantana. Pel que fa a nosaltres, ja ho hem dit: els llangardaixos no mosseguen, no piquen, no ataquen i, sens dubte, no són verinosos. Aleshores, quina causa té aquesta reacció tan antiga de rebuig, aquest pànic ancestral que sentim cap als rèptils de mida més gran com el gran ocel·lat? Al desconeixement, sens dubte. Per això  és especialment oportú dedicar-li un dels nostres lliuraments sobre el descobriment de l'entorn natural. 

El llangardaix ocel·lat és el llangardaix europeu més gran, i pot superar els seixanta centímetres de longitud des del morro fins a la punta de la cua. El mascle, més gran que la femella, és un animal realment espectacular.  El que més crida l'atenció de la seva fisonomia és el seu cap prominent, triangular i massís, que sol mantenir dret, tot aixecant-se sobre les potes davanteres amb la mirada al front, en actitud desafiant.  

És de color verd groguenc, molt adornat amb taques negres i grogues al dors, que s'assembla a un tatuatge acurat i profús. Presenta unes marques blaves característiques al costat, que s'anomenen ocels, que li donen el nom i que adquireixen una tonalitat molt cridanera en els mascles durant el període de zel, que a Espanya sol ser entre l'abril i el maig. Té el ventre i la part inferior de la gola de color blanc. Cua llarga i estreta, ratllada de negre sobre verd clar que sovint apareix amputada a conseqüència dels combats territorials. 

Se sol instal·lar als penyals, pedregars, vinyes i als límits dels camins propers a boscos de secà, especialment aquells que disposen de força matoll. Una espessor en la qual s'endinsarà per amagar-s'hi en cas de ser descobert per un possible enemic: una guineu, un gat salvatge, una àguila marcenca, la colobra bastarda o el més temible de tots ells: l'ésser humà. En aquestes situacions, i atès la seva mida gran, la seva fugida sol ser ràpida i sorollosa, cosa que pot provocar el nostre ensurt. 

Molt més petit que l'ocel·lat, el llangardaix verd (Lacerta bilineata) no acostuma a superar els trenta centímetres de longitud, i és fàcil de diferenciar per la seva coloració superior, d'un verd cridaner i finalment puntejada de negre. Les parts inferiors són de color groc intens i sense taques: aquesta característica el diferencia del llangardaix verd negrós (L. schreiberi). El mascle té el cap lleument blavós, una bella tonalitat que s'accentua durant el període de zel, a la primavera, per tornar-se intensament profund. A diferència del llangardaix ocel·lat, que s'estén per tot el territori, el verd ocupa exclusivament una franja estreta del nord-est peninsular, des de Cantàbria fins a Catalunya.

Exemplar de llangardaix verd. 

Tot i que actuen com a controladors biològics de les plagues d'insectes o rosegadors que poden arruïnar collites i fer malbé els conreus, i lluny de ser considerats com a aliats naturals, els llangardaixos, com els ofidis (serps i colobres), han estat patint el menyspreu o fins i tot l'odi de l'ésser humà, que en nombroses ocasions respon al seu encontre capturant-los per matar-los. 

Superar aquest instint i respectar la seva presència seria una bona contribució a la conservació d'aquests éssers vius espectaculars i inofensius. Unes espècies que es troben en plena regressió per culpa de la destrucció dels seus hàbitats, l'avanç de l'agricultura industrial, l'ús abusiu de plaguicides i les conseqüències del canvi climàtic, i que lluny de representar una amenaça per als nostres interessos, exerceixen un paper fonamental en els ecosistemes silvestres, tot contribuint a mantenir l'equilibri ecològic dels camps.