JAIME TORRES VENDRELL
Jaime Torres Vendrell, fundador de Cellers Torres, va ser un empresari laboriós i audaç: exemple de les figures que distingiren a la Catalunya modernista.
Jaime Torres va néixer el 1839 en un mas d'Olèrdola (Barcelona) en el sí d'una família de viticultors. Educat a l'ombra del seu germà Miguel, Jaime era un noi rebel i independent, l'únic somni era convertir-se en un home de món. Aquest sentiment humanista va marcar per sempre la seva vida i el seu llegat. El bitllet a Barcelona pagat per la seva família va ser el seu "primer tresor", amb el qual va poder pagar-se el "segon curs de la carrera". Barcelona era una ciutat apassionant. No obstant això, tampoc era el destí d'aquest noi que ja havia decidit emigrar a Cuba enrolat en un vaixell com a ajudant de cuina. Deixant enrere escales, calmes i temporals, Torres va arribar finalment a l'Havana, on va començar treballant com a dependent d'una botiga de queviures.
Dotat d'una extraordinària curiositat per saber -llegia tot el que li queia a les mans- i animat per una il·lusió sense límits, Jaime es va anar convertint en un "indià". Malgrat la seva aparença malenconiosa i seriosa seguia portant al cor a grumet somiador que llegia les aventures de Dumas i la història dels burgesos laboriosos de La comèdia humana de Balzac. Llegint les retallades de premsa, va arribar a la conclusió que el petroli era el negoci de l'avenir. No deixava de ser increïblement ingenu, com tants genis i visionaris. Al jove Jaime no se li va acudir res més que escriure a una poderosa companyia petroliera nord-americana, que va decidir concedir-li la distribució de la seva signatura a l'Havana.
Convertit en important home de negocis, Jaime mai va oblidar els seus començaments difícils. L'escola de l'emigració li havia ensenyat moltes coses i el concepte de l'hospitalitat era gairebé una religió per a ell. Rebia notícies de la seva família i l'enyorança l'envaïa quan pensava en les vinyes familiars i somiava amb tornar a brindar amb els vins de la seva terra. La idea d'importar vi va començar a ser el seu afany obsessiu. Però s'adonava que la inestabilitat de les collites, els llargs viatges per mar i els temps d'emmagatzematge en molls i dipòsits perjudicaven la qualitat i la garantia dels mercats. En cinc anys havia guanyat milers de pesos i enmig d'una situació global inestable a escala política va sentir que era l'hora de retirar el capital i tornar a Barcelona, realitzant el seu somni.
L’ alumne convertit en mestre
Així va arribar Jaime Torres a Barcelona el 1870. Es va establir en una casa de la seva propietat, en un entresòl del passeig de la Duana. I, de seguida, va constituir Torres i Companyia a Vilafranca i es va associar amb el seu germà Miguel en una simbiosi perfecta. En tres anys van construir les grans naus i cellers subterranis del carrer Comerç de Vilafranca, que van ser aviat famoses perquè podien emmagatzemar 120.000 hectolitres en tines i cons, botes i bótes.
La idea comercial de Jaime era revolucionària per al seu temps. La seva experiència li havia fet comprendre que els petits boters de la comarca podien ser veritables genis, però molts d'ells no tenien diners per disposar de la millor fusta. Per això, Cellers Torres facilitava als seus artesans el roure i els fleixos de ferro, perquè poguessin armar les bótes.
El problema fonamental seguia sent el que ja li havia obsessionat tantes vegades a Cuba: es necessitaven vaixells i mitjans que poguessin garantir terminis de lliurament i la qualitat dels vins. Per això va intentar pactar amb la naviliera d'Antonio López un acord per transportar els seus vins a Amèrica. En veure que aquest no es mostrava obert al tracte, Jaume va jugar la partida decisiva que havia calculat durant anys: va noliejar pel seu compte un vaixell al port de Barcelona i va exportar així a Cuba seus propis vins. L'èxit va ser immediat i, a Amèrica, van celebrar amb entusiasme la puntualitat en el lliurament i la qualitat dels vins. Per al transport a Barcelona s'utilitzava un tren que sortia del celler, estratègicament construïda davant de l'estació de Vilafranca. Els enviaments eren tan puntuals que la gent calculava quan salpaven els vaixells cada vegada que veien passar el "tren Torres".
El triomfador callat i melancòlic
En el moment fabulós d'activitat que va acompanyar a l'Exposició Universal de 1888, Jaume Torres va decidir entrar en el món de la premsa. Sentia que l'opinió econòmica estava manejada per grups que no li eren afins. Entre els periodistes hostils es trobava José María Serrate, director del Diari Mercantil. Torres va fundar llavors el Diari del Comerç i, per dirigir-lo, va contractar a Serrate, a qui va convertir en l'advocat dels seus projectes liberals de renovació. En Jaume havia après a assumir riscos, però calculant sempre la seva capacitat per resistir. Així va fer, per exemple, quan va invertir un gran capital en cotó nord-americà i es va trobar enmig d'una crisi a la qual va respondre comprant una fàbrica de filats a Malgrat i una altra de teixits a Sant Martí de Provençals. I el mateix li va passar quan va decidir invertir en carbur. El seu èxit va consistir, un cop més, en què havia sabut quedar-se sol.
Els vins Torres van aconseguir aviat reconeixement internacional, es van exportar a tot el món i van obtenir els seus primers triomfs en els certàmens de Viena (1873), Filadèlfia (1876), París (1878) i Barcelona (1888). La firma familiar ja no tenia un sol vaixell, sinó molts vaixells noliejats per transportar els seus vins. I, malgrat els seus anys, Jaime seguia al corrent de l'activitat econòmica, dirigia el funcionament de les seves empreses tèxtils i revisava les singladures dels seus vaixells.
Quan la Guerra de Cuba va arribar al seu desenllaç el 1898, va sentir amb més pena la llunyania d'aquelles terres on havia deixat part del seu cor. Li havien concedit la Gran Creu d'Isabel la Catòlica, però ell no era un home de medalles. Barcelona s'havia convertit en una ciutat gran i pròspera. Jaime s'acostava al port, com si anés a allunyar-se una altra vegada en un vaixell. Hi havia fet el "màster" d'aprendre a viure i, ara, havia d'aprendre a marxar.
Va morir el 1904 i la seva vídua, Adanta Boada, va encarregar el seu mausoleu al cementiri de Montjuïc a Rafael Atché, escultor famós per haver realitzat el monument de Colom. Jaime Torres, empresari català que havia nascut als anys de l'acer, va construir la seva vida amb els ideals de la indústria, el comerç, el treball i el progrés. Però el seu major triomf va ser veure el pas de la Renaixença al Modernisme, des de les "formes que pesen" cap a les "formes que volen".
