La molt bella (i curiosa) bufassa
Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)
A les nostres passejades pel camp, i molt especialment a l'entorn de les vinyes, les plantes de camí ens ofereixen el primer contacte amb la multiplicitat de la flora.
Humils, discretes i sovint ignorades, entre el mosaic variat de formes i colors que creen amb la seva presència, cal destacar algunes espècies per la seva mida enorme i la seva bellesa singular. I entre totes elles mereix un lloc destacat la protagonista del nostre apunt d'aquest mes: la bufassa, que aquests dies de juny assoleix el seu esplendor més gran i a la qual els científics van classificar amb el nom d'Onopordom acanthium, del qual us en parlaré més endavant.
Tanmateix, abans de passar a descriure i retre homenatge a aquesta flor tan bella, permeteu-me que reivindiqui el seu valor. Perquè la bufassa no només no ha vist reconeguda la seva bellesa espectacular entre la majoria de la gent, sinó que probablement estem davant d'un dels casos més exemplars d'injustícia i degradació envers una de les espècies més representatives de la nostra botànica. I més belles, insisteixo.
Així, a molts llocs d'Espanya es fa servir el terme cardo borriquero (en castellà) com a epítet desqualificatiu i sinònim de lletjor pròxima a l'insult. En canvi, si observeu per un instant les fotos que ens acompanyen i anoteu la seva bellesa, us adonareu que no existeix cap dita popular més allunyada de la realitat.
Flor de bufassa. Fotografia: Jose Luis Gallego.
La bufassa pertany a la família de les compostes, com la carxofa, el gira-sol, la camamilla o la calèndula, entre altres espècies, i creix preferentment als marges dels camins i les terres ermes (sovint al costat del mar), doncs és molt poc exigent pel que fa a la qualitat dels sòls.
Resulta molt fàcil d'identificar per la seva tija alta, grossa, rígida i envoltada d'espines, com les seves fulles: que són lanceolades, dentades i lleugerament carnoses, molt grans a la part inferior. Però si hi ha res que crida l'atenció d'aquesta planta espectacular, que pot arribar a superar els dos metres d'alçària, és la seva flor lila tan atraient, amb una forma d'inflorescència, gran i envoltada d'espines llargues i afilades.
Camp de bufasses en flor. Fotografia: Jose Luis Gallego.
Entre les curiositats menys anotades de la bufassa, una de les espècies més abundants i ubiqües del camp mediterrani, destaca la de ser una planta comestible. De fet, es va conrear durant anys com a llegum; es recollia abans de florir i els receptacles superiors es menjaven com les carxofes, crues o cuites.
Les tiges contenen insulina: una substància semblant al midó, mentre que els ocells granívors i, en especial, un dos més bells de la fauna ibèrica, acudeixen als camps i als marges dels camins on creixen les bufasses per arrencar les llavors, amb les quals s'alimenten i construeixen els seus nius, doncs estan envoltades d'una vellositat semblant al cotó. D'aquí que el nom científic de la cadernera sigui Carduelis carduelis.
Però si parlem de noms científics, abans d'acabar i com us havia anunciat, us voldria comentar el detall més curiós de la bufassa, l'origen del seu nom específic: Onopordum. Aquest terme prové de les paraules del grec onos (ase) i porde (pet), sí, sí, pet de ventositat, de flatulència. Sembla ser que va ser Plini el Vell (que va viure entre els anys 23 i 79 de la nostra era) que va observar com els ases, en menjar aquest tipus de card, es feien uns pets descomunals, i d'aquesta manera s'ajudaven amb la seva ingesta per alliberar-se dels gasos que els inflaven l'estomac durant la digestió. Tan curiosa va ser l'observació del famós escriptor romà, que aquesta facultat va acabar donant nom a la planta.