El teixó, l’emmascarat del bosc mediterrani
Per: Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)
La primera vegada que vaig veure un teixó rondant pel bosc vaig pensar que es tractava d’una estora amb potes. Aquesta és la imatge que transmet aquest curiós mamífer salvatge, de mida mitjana i aspecte inconfusible; una de les espècies més sorprenents de la fauna ibèrica.
Exemplar de teixó al bosc.
l teixó, classificat amb el nom científic de Meles meles, és un carnívor d’aspecte corpulent, baixet i ample, cobert d’un bellíssim pelatge canós i llarg que li penja com una cortineta en ambdós flancs del cos i li amaga les seves curtes extremitats; més que caminar, sembla que el nostre protagonista es desplaci arrossegant-se per terra.
Un altre dels aspectes que destaquen d’aquest mustèlid singular (parent de la marta, la mostela i la fagina) és el seu cap llarg i poderós: apuntat, acabat amb un potent morro negre, i amb un dels dissenys facials més originals de la fauna ibèrica.
El teixó té dues franges negres a la cara, una a cada costat, que destaquen molt sobre el pelatge blanc, curt i brillant. Es tracta d’una espècie d’antifaç que baixa des de les orelles, que són curtes i arrodonides, li cobreix els ulls petits i li arriba fins a la punta del morro, que és molt ample i poderós. Les seves potes curtes, difícilment visibles, són de color negre brillant. Pot fer fins a un metre de longitud i arribar a pesar al voltant de vint quilos.
L’olfacte i l’oïda són els sentits que té més desenvolupats aquest animal rondaire, d’ulls diminuts i conducta vigilant, que surt al vespre del cau per ensumar cada racó del bosc a la recerca d’aliment.
El seu cau, en el qual passa la major part del dia, s’anomena teixonera, i està format per un complex sistema de galeries i cambres excavades a terra que pot tenir nombroses boques d’entrada i sortida, per la qual cosa ocupa una gran àrea subterrània. Les poderoses urpes del teixó, dures i llargues, li permeten excavar amb facilitat.
Les seves petjades, que solen aparèixer marcades clarament en terrenys sorrencs o tous i molt especialment en el fang o la neu, mostren cinc coixinets arrodonits i urpes allargades, sense marcar amb prou feines el taló. Pel seu caràcter esquiu, sovint aquest és l’únic rastre de la seva presència.
Teixó en el seu hàbitat natural.
Malgrat que és un animal carnívor, sol mantenir una dieta bàsicament vegetariana (fruits i baies silvestres, tubercles i bolets). El teixó és un dels millors caçadors del bosc mediterrani, menja tot tipus de rosegadors, rèptils i amfibis. També s’alimenta d’insectes, cucs i caragols. Ocells de tota mena i els seus ous completen el seu menú variat.
El teixó és un dels mustèlids més comuns dels boscos caducifolis del nord peninsular, en especial dels que estan situats al costat de praderies d’herba fresca, camps de cultiu (sobretot les vinyes) i cursos baixos de rius, tolls i rabejos de rierols.
Li agrada establir-se en zones de matollar dens i en boscos de galeria, amb el sòl tou per poder-hi excavar els seus grans caus. És present a tot el territori peninsular, amb zones en què pot arribar a ser especialment abundant, però no a les Balears ni a Canàries.